domingo, 9 de enero de 2011

PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES I REFLEXIÓ SOBRE "PENSANT EN ELS ALTRES"

INTRODUCCIÓ
Carl Rogers és una de les grans figures de la psicologia humanista o "tercera gran força" la qual es consolida a mitjan S.XX i se centra principalment en el desenvolupament humà que, segons els psicòlegs humanistes, és per defecte, totalment positiu -idea que comparteix amb Maslow tot i haver-hi  petits matisos de deferència-. Rogers, tal i com vaig esmentar en la darrera pràctica, parla de l'autoactualització, és a dir, el que els humans podem arribar a esdevenir essent nosaltres mateixos.
Un tret distintiu d'aquest psicòleg és la coneguda "teràpia no directiva" o, altrament dit, "teràpia centrada en la persona" la qual també fou coneguda com a PCA "Person Centered Approach". El que volia Rogers amb les seves teories era no només arribar a la interacció amb els seus clients, sinó a les interrelacions humanes. La base de la teràpia de Rogers és l'empatia, que era la via de comunicació entre client i terapeuta. Aquesta és la raó per la qual la teràpia rogeriana contrasta amb la freudiana, ja que com bé sabem Freud utilitzava com a mètode de tractament la psicoanàlisi.
Cal dir que la proposta de Rogers va portar molta controvèrsia, ja que la seva manera de dur a terme la teràpia va trencar amb tot el que s'havia fet fins aleshores en l'àmbit psicològic. El que volia Rogers era que el pacient expliqués el que li havia passat i que ell sol fos capaç de resoldre el conflicte i trobar-ne la solució sempre i quan comptés amb l'ajuda d'una persona -mediador- que la comprengués i l'entengués -en aquest cas ens referim  a Rogers-. Rogers va voler dur a terme una teràpia en la qual la idea predominant era la següent: el pacient era qui sabia més d'ell mateix i no l'especialista. Aquesta nova manera de concebre la psicoteràpia va fer que fos un autor molt criticat per la resta de psicoterapeutes, que se sentiren desprestigiats. Però per sobre de tot el que volia Rogers no era més que facilitar les condicions per a un desenvolupament òptim de la persona i no pas donar consells que probablement no serien útils.
El motiu pel qual Rogers anomenava "clients" als seus pacients era perquè ell no creia ser un especialista dels seus pacients, sinó que -com he comentat anteriorment- eren ells mateixos qui tenien la pròpia coneixença de la seva persona, les capacitats per a desenvolupar-se, la suficient saviesa per a créixer i per tant havien d'actuar conseqüentment per a trobar les possibles solucions en el seu interior, però mai essent elements "passius". A més, Rogers va ser qui va començar a introduir càmeres a la seva consulta per a més endavant portar a terme un estudi científic en la psicoteràpia.
 A diferència del seu contemporani i psicòleg humanista Maslow, qui parlava de necessitats a resoldre per a un bon desenvolupament de la persona, Rogers va parlar de les condicions que afavoreixen a la persona a dur a terme la tasca de trobar la solució dels seus problemes interns. És per això que parlà sobre els ambients saludables o facilitadors -ambients que proporcionen factors òptims per al creixement de la persona- i ambients insolubles -ambients desfavorables per a al desenvolupament de les habilitats i qualitats humanes-. Cal destacar que aquests factors es refereixen a tots els àmbits de la vida d'una persona, des de les relacions familiars a les laborals, passant per l'amistat.
Tot i així, segons Rogers existeixen tres actituds que si experimentem ens afavoriran al creixement de la persona i influiran al desenvolupament humà de manera saludable. Aquestes actituds són les anomenades "tres actituds bàsiques" que la persona ha d'experimentar i viure  -sobretot el professional- per a poder atendre a les demandes dels seus pacients -en aquest cas "clients" - i són les següents:
1) Acceptació incondicional: Tractar i acceptar les persones tal i com són més enllà dels prejudicis que en podríem tenir (raça, classe social, estudis, etc). El punt clau d'aquest aspecte és que hem de saber distingir el que fa la persona del que és.
2) Comprensió empàtica: Posar-nos a la pell dels altres, intentar per a uns moments posar-nos al lloc de l'altre per a saber què sent, entendre la seva manera de pensar, els seus arguments. En definitiva, hem d'intentar veure el món tal i com el veu l'altra persona -evidentment hi haurà biaixos considerables-, però per sobre de tot hem d'entendre els significats que l'altre dóna a les coses, entendre'l amb profunditat. Un punt rellevant d'aquest aspecte és que s'han de saber separar les pròpies vivències amb les de l'altra persona de manera que els seus problemes ens afectin ni inhabilitin: el més important és que l'altre tingui la sensació de ser comprès.
Els indis feien servir una expressió curiosa però molt ben trobada per a referir-se a l'empatia, en deien "posar-se els mocassins de l'altre"[1].
3) Autenticitat, congruència i coherència: No és res més que sentir, pensar i actuar sense contradiccions.
UNA MICA MÉS SOBRE CARL ROGERS:
Carl Ransom Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 als Estats Units. Va ser un psicòleg que va influir en la història del seu país juntament amb Abraham Maslow amb qui va crear la psicologia humanista, una corrent molt important en el camp de la psicologia.
L'any 1919 Rogers es va inscriure a la Facultat d'Agricultura que més endavant abandonaria per a començar els estudis de Teologia. Per aquest motiu, es traslladà a Xina l'any 1922 per a assistir a una conferència internacional organitzada per la Federació Mundial d'Estudiants Cristians. Durant aquesta estança a Xina, Rogers es va replantejar moltes qüestions de la seva vida la qual cosa el va fer tornar als Estats Units, abandonant els seus estudis anteriors i començant amb estudis de psicopedagogia.
Uns anys més tard, meravellat per la corrent de l"Existencialisme" Rogers publicà el seu primer llibre anomenat The Clinical Treatment of the Problem Child el qual li proporcionà la càtedra de la psicologia clínica.


Retrat de Carl Rogers, un dels fundadors de la Psicologia Humanista.
L'any 1942 va establir les bases de la "Teràpia centrada en el client", una aportació molt important dins la psicologia humanista.
Més endavant, l'any 1944 es traslladà a Chicago on va realitzar la seva teràpia i realitzà investigacions sobre aquesta. A través d'aquesta va escriure un altre llibre Client-Centerd-Therapy on reflecteix clarament el seu pensament.
L'any 1957 va obtenir la càtedra de Psicologia i Psiquiatria i experimentà, a la seva consulta l'anomenada "teràpia centrada en el client" amb pacients psicòtics dels quals va tenir -a través de la seva teràpia- molt bons resultats que més endavant publicaria en el llibre The Therapeutic Relationship and its Impact: A Study of Schizophrenia.
Altres llibres que també marcaren la trajectòria del psicòleg humanista foren: El camino del ser (1980), El proceso de convertirse en persona (1961) i Libertad y creatividad en la educación (1983).
L'any 1987 Rogers va morir a causa d'un atac de cor a l'edat de 85 anys.
Teoria de Carl Rogers:
La teoria de Carl Rogers està formada a partir d'una sola "força de vida" que segons ell és la tendència actualitzant que posseïm tots els éssers humans i que actua a mesura que ens anem desenvolupant. Segons Rogers podem definir-la com a motivació innata que ens permet arribar a tots els nostres potencials fins al seu límit possible. És més, l'ideal màxim de la persona és -tal i com deia Maslow- la satisfacció de necessitats per a realitzar-se. Rogers a més, descriu l'element central de la personalitat que anomena "el sí mateix", és a dir, un conjunt organitzat de les percepcions que té el subjecte d'un mateix. Això juntament amb el que he citat anteriorment és el que ens ajudarà a convertir-nos en persona seguint el model dels psicòlegs humanistes. Per a fer-ho hem d'aconseguir superar diversos passos:
1. Deixar de banda les màscares.
2. Deixar de dir-te interiorment "hauries de..."
3. Abandonar les pressions externes.
4. Valorar el que un pensa i sent.
5. Acceptar les nostres responsabilitats.
6. Saber-nos adaptar als canvis.
7. Assumir la nostra individualitat, és a dir, el que som.
8. Acceptar-nos tal i com som.
9. Acceptar a la resta de persones amb les seves virtuts i defectes.
10. Confiar en un mateix.


Aprendre a acceptar-nos tal i com som, traient-nos la màscara és molt important per a conèixer-nos a nosaltes mateixos i deixar-nos conèixer.

Aquestes són les regles d'or de les quals parla Rogers en el seu llibre El proceso de convertirse en persona que, si superem de manera adequada assolirem de manera satisfactòria.
Cal destacar també que una de les aportacions importants de Roger dins l'humanisme és la divisió de les relacions de la persona: la intrapersonal (relació que establim amb nosaltres mateixos) i la interpersonal (relació que establim amb la resta de persones).  

PRÀCTICA I REFLEXIÓ "DEIXA QUE LA GENT VISQUI EN EL TEU COR":
La pràctica consistia en veure, analitzar i reflexionar sobre el documental emès pel canal 33 (TV3) anomenat "Pensant en els altres". Es tracta d'un reportatge que ha seguit durant tot un any l'ensenyament del senyor Kanamori. Cal destacar que el documental ha obtingut nombrosos premis arreu del món gràcies a la seva tendresa que mostra en l'art d'aprendre però sobretot en l'art de viure.
Els protagonistes d'aquest documental són alumnes de quart de primària d'una escola pública del Japó situada a Kanasawa. El mestre d'aquests alumnes és Toshiro Kanamori, un home que pretén enllaçar aprenentatge amb diversió a través d'actituds rogerianes en les quals predomina en tot moment l'empatia. Kanamori vol mostrar a la resta de gent les emocions que comporta l'aprenentatge i com tenir-ne cura per tal de poder crear "vincles afectius" entre els seus alumnes de manera que tots es respectin, es comprenguin i s'ajudin mútuament. No obstant i això, el que pretén el mestre és que els nens aprenguin per sobre de tot "l'art de viure". Un dels objectius principals del mestre és que els seus alumnes siguin feliços i la clau de la felicitat segons Kanamori és pensar en els altres.

Kanamori portant a terme el seu objectiu: que els seus alumnes siguin feliços.
Per a dur a terme aquest tipus d'ensenyament Kanamori mana als seus alumnes el que ja s'ha convertit en tradició: escriure cartes a la llibreta. Aquestes cartes reflecteixen els pensaments dels nens i nenes de 10 anys. Cada dia, el senyor Kanamori fa llegir a tres alumnes les cartes que han escrit per tal de compartir les emocions i sentiments més profunds amb la resta de companys de classe.
En un moment donat, en Ren -un dels alumnes de la classe- justifica la seva falta a l'escola. El motiu era la mort de la seva àvia. Això fa que molts alumnes s'aixequin per a compartir les emocions que els causa i les experiències semblants que han viscut. Aquí s'observa un dels tres "aspectes bàsics" de Rogers, la comprensió empàtica, és a dir, posar-nos al lloc dels altres. La Mifuyu, una de les nenes de l'aula, explica que se li va morir el seu pare quan tenia tres anys però que mai ho havia pogut dir per por que els altres pensessin que era diferent a la resta d'alumnes.
Això conseqüentment crea un clima d'empatia que personalment crec que és magnífic. El que aconsegueix Kanamori és que no solament els nens empatitzin amb els seus companys sinó que a més, aconsegueix que alguns d'ells exterioritzin pensaments i records desagradables que tenien retinguts davant la classe. S'observa també com la resta de la classe intenta animar a la companya, desfeta pel dolor, a través de gestos i mirades que reconforten fins i tot el que ho veu des de fora la pantalla. L'emoció que tots desprenen és de gran magnitud i alhora fascinant. Crec que el que fa el mestre Kanamori és una feina extraordinària la qual cosa no significa ni molt menys que sigui fàcil, al contrari. És un esforç tant pel mestre com pels seus alumnes. Mentre que ell és el responsable d'animar-los, reconfortar-los i ajudar-los a viure, els nens aprenen una tasca culminant de la seva vida: exterioritzar els sentiments dolorosos, compartir-los amb els altres i sentir-se compresos.
És evident que per a Kanamori l'empatia és la base de les relacions de vincle que s'estableixen a la seva classe, per això defensa la importància d'una frase que trobo realment interessant "deixa que la gent visqui en el teu cor". Com he comentat anteriorment l'objectiu del mestre és fer veure als seus alumnes que de vida només n'hi ha una i que és d'un gran valor, per això és molt important saber expressar la personalitat individual. Kanamori té una recepta per a la felicitat i és la següent: "Cada nen ha d'afirmar els seus punts forts i els dels seus companys i els seus companys han de fer el mateix".
Amb això Kanamori aconsegueix que es creïn forts lligams entre els seus alumnes a la vegada que creixen i es respecten a través de les "tres actituds bàsiques" que defensa Rogers ja que fa que els seus alumnes s'acceptin tal i com son sense prejudicis, tinguin comprensió empàtica i actuïn amb autenticitat, congruència i coherència.
Malauradament, però, una d'aquestes tres "actituds bàsiques" no es compleix del tot entre els seus alumnes. Un dia, Kanamori s'adona que alguns nens i nenes de la seva classe estan essent objecte de burles i crítiques i per tant, decideix posar-hi remei. A Kanamori li preocupa el sentiment de menyspreu que puguin tenir els seus alumnes: "Per què tracteu els vostres amics amb menyspreu?" els pregunta Kanamori. Per primera vegada es veu seriós i molt estricte.
Personalment, crec que molta gent que veu el documental pot pensar que dur a terme un ensenyament d'aquest tipus és anar per la via fàcil, però per a mi és just al contrari. Kanamori, tal i com s'observa, no és un mestre permissiu, sinó que té molt clar com ha d'actuar i què ha de fer en tot moment amb els seus alumnes. Si es porten de manera adequada els recompensa, però si s'esdevé el contrari es mostra realment seriós i molt estricte, tal i com crec que ha de ser. Ser flexible no és el mateix que ser permissiu.
Per aquest motiu Kanamori demana als seus alumnes que pensin en els seus companys "des del fons del cor" per tal de trobar solució al conflicte. Alguns alumnes s'aixequen i parlen sobre el seu comportament però cap d'ells admet que s'ha equivocat o que s'ha comportant de manera errònia. Kanamori els diu que el que fan no és res més que treure's les culpes i els mana escriure cartes a la llibreta reflexionant sobre el seu comportament.
Crec que la solució de Kanamori és molt adequada. La majoria de nens són incapaços de reconèixer els seus errors -i més si és davant dels seus companys-, per això crec que escriure-ho és una bona manera d'exterioritzar-ho per a reflexionar-hi i més endavant parlar-ne amb els companys.
Quan tots es retroben a classe Ayami es mostra dolguda i plorosa perquè ella en algun moment de la seva vida també havia estat objecte de burles del seus companys de parvulari i se sent malament per no haver ajudat a la seva companya que es trobava en una situació semblant.
Més endavant també s'observa un cas que crec que és molt interessant d'analitzar: un alumne ha xerrat durant tota la classe malgrat els advertiments de Kanamori i aquest, coma càstig, l'impedeix provar els rais que havia construït juntament amb els seus companys de classe. Molts d'ells es mostren tristos davant el càstig i protesten. Finalment surt en Yo el qual intenta convèncer al mestre que el que ha fet el seu company no justifica que es quedi sense provar el rai. El nen insisteix i una companya, la Mayuca també surt a defensar-lo i fins i tot plora per a ell. Un altre nen també se solidaritza amb ell i de mica en mica tota la classe. Finalment Kanamori cedeix i felicita a en Yo per com ha defensat al seu company.
Des del meu punt de vista el que volia aconseguir Kanamori era que els companys d'en Yuto fossin capaços de defensar-lo donant els arguments suficientment bons com per a convèncer-lo. Crec que els ha exposat un problema posant-los a prova per intentar veure les seves reaccions, per a veure si són capaços de solidaritzar-se i d'ajudar-se mútuament defensant les seves emocions i sentiments envers el company afectat. Cal destacar que Kanamori  queda totalment sorprès amb la reflexió dels seus alumnes i admet que "molts adults no serien capaços de fer aquesta reflexió" "m'he quedat parat, estic molt sorprès".
Finalment tots proven els rais i en Yuto decideix escriure una carta a la llibreta disculpant-se i donant gràcies als que el van recolzar quan més ho necessitava.
Quan el documental és a punt de finalitzar els nens s'assabenten que una seva companya canviarà d'escola per a motius personals i com que no volen que s'oblidi d'ells decideixen compondre-li una cançó de comiat a través de frases que ha escrit cadascú.

Nena llegint la frase dedicad a la seva amiga que canviarà d'escola.



Penso que la iniciativa d'aquests nens és d'admirar, sobretot tenint en compte l'edat que tenen. Amb només el mestre fent-los de mediador durant dos anys han après a ser persones, a ser comprensius i solidaris i implicats amb la resta. A més, són capaços de fer reflexions que alguna gent no aprendria en tota una vida.
Una altra activitat que se'ls proposa als nens un cop realitzat el comiat de la Yuriko és fer un retrat del seu cos i la seva ment. Personalment trobo que està molt bé que els nens reflexionin sobre sí mateixos i siguin capaços de definir-se com a persones, encara que sigui subjectivament. Trobo que és una pràctica que tots hauríem de saber dur a terme.
Finalment, una mala notícia arriba a la classe de quart A. A un dels alumnes, en Tsubasa se li ha mort el pare. Els companys decideixen fer alguna cosa per a animar-lo i busquen idees. Al final decideixen escriure una carta enorme al terra del pati dirigida al pare d'en Tsubasa i la Mifuyu, amb unes lletres tan grans que es puguin llegir des del cel. Per finalitzar, els canten una cançó dient-los que estiguin tranquils, que ells s'encarregaran de donar suport als seus fills.
Realment aquest fragment va ser molt emotiu per a mi. Una idea magnífica que arriba al fons del cor, fet amb una tendresa profunda. Que els nens s'aprenguin a fer costat, a estimar i a reaccionar quan els seus companys han patit una gran pèrdua és d'admirar.
Definitivament, els vincles dels quals parlava Kanamori s'han establert per complet.


Caràcter xinès -explicat per Kanamori als seus alumnes- que significa "abraçar" o "embolcallar" amb un rerefons molt profund, el de tenir cura d'una persona.

CONCLUSIONS:
Per acabar amb l'última pràctica m'agradaria destacar que la ideologia de Kanamori és per a mi un ideal a seguir. Penso que el primer que s'ha de fer abans d'educar a qualsevol persona és ensenyar-li a valorar el que té; tal i com diu Kanamori "de vida només en tenim una i hem d'aprendre a valorar-la". Això significa per a mi tenir uns valors que moltes vegades queden eclipsats per la pressa que tenen molts mestres a l'hora d'ensenyar als seus alumnes la matèria que els pertoca per a l'edat que tenen. Però per a Kanamori el més important de tot és que aprenguin, no només a sumar, restar, llegir, escriure, sinó a compaginar les dues coses: aprenentatge i diversió, sempre amb la jerarquia que els pertoca. Primer és viure, ser feliç i valorar tot el que tenim i ens pertoca i després vénen tota la resta de coses, com ho és l'aprenentatge escolar -això no significa que no sigui fonamental però tot requereix el seu temps i no ens hem de precipitar-.
De fet, l'únic aspecte "negatiu" que trobo al documental és que Kanamori potser vol fer anar massa ràpid a fer aprendre els seus alumnes l'art de viure. És evident que és una persona molt comprensiva però a vegades pot arribar a ser molt dur amb els valors morals. El que vull dir amb això és que crec que per a la maduresa intel·lectual que tenen els nens potser els fa córrer massa. Podria ser que això no fos una cosa negativa ni un defecte seu, potser és que no estic acostumada a veure tanta comprensió i complicitat en una aula d'uns nens i nenes de 10 anys. Podria ser que si tots els mestres actuessin tenint en compte les jerarquies de valors humans tots desenvoluparíem potencials i habilitats que ens poden arribar a sorprendre -com ho són els tres aspectes bàsics de Rogers, dels quals no he deixat d'insistir-, ja que m'atreviria a dir que quasi tots els nens i nenes que són educats sota aquests els assoleixen de manera molt satisfactòria i sorprenent.
No puc evitar plantejar-me què passaria si tots fóssim educats amb aquests valors i crec que el més provable és que es creés una societat més comprensiva, sense violència, on abundés la comprensió i el diàleg. Tot i així crec que és una utopia ja que dur a terme això requereix un gran esforç tant per part del mestre com per part dels aprenents, ja que tenen un llarg camí per a recórrer.  
Pel que fa a la ideologia de Rogers, crec que és realment interessant el fet que ell mateix admeti que no és ni molt menys l'especialista del seu client, sinó que cadascú ho és d'ell mateix i que cada un de nosaltres té la clau per a resoldre els propis conflictes interns. Ell és solament la figura de mediador que ajuda a la persona a trobar aquesta possible solució. Per a mi, el seu posicionament és -a part de molt encertat- humil i innovador, ja que invita a cercar dins un mateix, a fer introspecció de la nostra persona i ser capaços de raonar i trobar les pròpies solucions, ja que els consells de qualsevol altra persona -encara que ens referim a especialistes- per a molt importants i rellevants que siguin són de poca ajuda si no ens els creiem.

BIBLIOGRAFIA:
http://www.psicologia-online.com/ebooks/personalidad/rogers.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Teor%C3%ADas_de_la_personalidad
http://www.tv3.cat/actualitat/184620546/

VÍDEOS RELACIONATS AMB EL TEMA:
http://vimeo.com/12609462 (Documental "Pensant en els altres")
http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related (vídeo sobre Carl Rogers, que fa un anàlisi de la teràpia del coneixement propi)
http://www.youtube.com/watch?v=YBPaxQmE5SA&feature=related (aquest és un altre vídeo sobre Rogers)
http://www.youtube.com/watch?v=ZBkUqcqRChg (pel·lícula/documental sobre Rogers)



[1] El mocassí (l'idioma powhatan, makasin, sabata) [1] és un tipus de sabata masculí de cuir i sola dura. El terme prové del calçat que utilitzaven els nadius americans fabricat de pell sense adobar.



2 comentarios:

  1. Magnífica feina en aquesta pràctica, Paula!
    En tots els sentits!

    ResponderEliminar