jueves, 30 de diciembre de 2010

APORTACIÓ PERSONAL: SER FANÀTIC O ESTAR OBSESSIONAT?

Avui, veient un documental sobre una pel·lícula on sortien els fans d'aquesta m'he quedat amb la boca oberta, el fanatisme que mostrava tota aquella gent m'ha fet pensar molt.
Personalment, com a bona seguidora de certs grups de música, pel·lícules, etc he arribat a considerar-me fan tot i que crec que sempre he intentat trobar els "límits" que el fanatisme comporta. Tot i així si algun cop no ho he aconseguit, m'he sentit invadida per només un sol pensament que m'ha portat a l'obsessió, a sentir-me feliç però alhora acorralada per un sol pensament que per molt agradable que fos era totalment invasiu.
Tornant a la gent que sortia al documental, aquesta mostrava plena obsessió, fins al punt d'anomenar als seus fills amb el nom dels actors principals, posar-los els noms d'aquests o imaginar que realment existien els personatges en qüestió, que els havien vist i que eren vius i formaven part de les seves vides reals. A través d'aquestes afirmacions podem observar el paral·lelisme que s'esdevé entre realitat i ficció.

                                                                Paral·lelisme entre realitat i ficció
Alguns fins i tot s'havien traslladat a viure als llocs on s'havia filmat la pel·lícula per a poder viure en la pròpia experiència el que els personatges havien experimentat o viscut. Això, conseqüentment, els fa estar realment eufòrics fins al punt de creure que  formen part de tota aquest història fictícia. I el més bo de tot: reconeixen que estan obsessionats, ho saben però no hi podien fer res, disfruten amb la idea d'estar-ho i creuen que això és bo i divertit...Les seves ganes de parlar sobre el tema, de mirar les pel·lícules o llegir els llibres una vegada darrera l'altra pot amb ells, tant que no s'arriben a adonar de tot el que és real i que tenen al voltant. Són capaços de passar nits en blanc llegint o mirant la pel·lícula, sense ni tan sols menjar, oblidant que tenen feina i fills. Molts d'ells afirmen "el llibre -amb el qual es basa la pel·lícula- em va enganxar de tal manera que no podia desfer-me'n, per més que volgués"
Els fans dels qui he parlat són -evidentment- feliços passejant-se per les webs on hi ha més de milers de milions de fans parlant incansablement sobre aquest tema (la qual cosa els dóna tranquil·litat, fent-los veure que no estan malalts, que és normal i que a molta gent els passa el mateix que ells) seguint els actors i actrius allà on van, creient que són un personatge més, menjant el mateix que els personatges de la pel·lícula, al mateix restaurant i demanant el mateix menú que el/la protagonista de la pel·lícula. Crec que tot això s'acosta més a l'obsessió que al fanatisme. Alguns d'ells declaraven:  "Sí, estic totalment obsessionat/ada però això no és dolent, no? És divertit!"
En part, tots necessitem sentir-nos identificats en algunes icones que van apareixent a les nostres vides a mesura que anem creixent, i és precisament això el que forma la nostra identitat. Però l' identitat d'una persona no és només estar encegat per a una pel·lícula, un llibre, un actor o actriu o un personatge fictici...és molt més que tot això. La identitat són un conjunt de conductes, habilitats i creences que formen la persona i no pas una de sola que fa que les altres s'esfumin.
I això no acaba aquí: què passa si aquest fanatisme que s'ha convertit en obsessió, per un motiu o altre surt de la teva vida? Personalment crec que la persona es pot sentir desemparada, sense un punt de referència on aferrar-se i que la seva identitat -de la qual abans parlava- desapareix completament perquè només estava centrada en un sol punt de mira.
En fi, crec que el fet de sentir-te atret per certes sèries, pel·lícules o música té el seu costat bo, és una cosa que et fa feliç, que et manté amb il·lusió i que pot alegrar la teva vida...Però quan els límits se sobrepassen podria ser que l'efecte esdevingués contrari a l'inicial.
En definitiva, és un tema el qual m'agradaria aprofundir-hi molt més i saber per a quin motiu els humans moltes vegades necessitem aferrar-nos desmesuradament a certes idees o esdeveniments que ens criden l'atenció -segurament, un tema relacionat a això és el d'amor i pertinença, sobre el qual parlava Maslow- a vegades sense saber ni el perquè, i per a quin motiu som capaços de defensar-los de manera tan aferrissada i cega que en alguns casos ens podrien portar a extrems inimaginables.

lunes, 6 de diciembre de 2010

PRÀCITCA 4: ELS MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ:
A finals del S.XIX comença a sorgir el que més endavant serà un esdeveniment que deixarà petjada a la psicologia. De la mà de Sigmunt Freud (1856-1939) metge i neuròleg, interessat en les paràlisis histèriques i les seves possibles "cures" com l' hipnosi comencen a sorgir diverses teories, entre elles la més destacada resulta ser la psicoanàlisi.
Freud comença a adonar-se que moltes patologies no venen originades per causes fisiològiques fins el que aleshores es pensava. En l'estudi de les paràlisis histèriques s'adona que hi ha un component psicològic que fa que certs òrgans deixin de funcionar.
Això portarà al neuròleg a pensar que dins nostre existeixen dos estats de consciència: el conscient i l'inconscient. Afirmava que "els humans no tenim clara consciència del que passa dins la nostra ment" i sostenia també que la part conscient no era res més que una setena part de la nostra ment, la qual cosa va metaforitzar a través de d'una il·lustració d'un iceberg:

El que aquest dibuix ens vol dir és que bona part de la vida dels humans transcorre en una zona on no hi tenim accés, que és la que anomenem inconscient, on s'hi amaguen impulsos (el més destacat per Freud fou la "libido" o energia vital de caire sexual) desitjos incomplerts, vivències doloroses o traumàtiques, etc.
També destacà que hi havia una petita part inconscient que aflorava a la consciència, és l' anomenat preconscient.
Per últim ens queda destacar la part conscient, que com he comentat anteriorment és només una setena part de tot l' iceberg o altrament dit, ment.
Freud sosté que la part inconscient existeix per la següent raó: cal que alguns records dolorosos es mantinguin a l' inconscient, ja que són massa dolorosos per aflorar a la consciència, la qual cosa podria desencadenar un desequilibri mental.  A partir d'aquí sorgeix l'explicació dels mecanismes de defensa la feina dels quals és preservar el nostre equilibri psíquic i no deixar que aflorin directament els possibles records traumàtics a la consciència.
Un altre punt important a esmentar és la Teoria de la Personalitat de Freud, un plantejament que engloba les tres parts de la consciència anteriorment esmentades:
El significat d' ID (altrament dit ALLÒ) és una entitat innata que ens ve donada a  l'organisme al moment de néixer. La feina d'aquesta és moure's per estar bé, trobar el plaer i evitar el dolor de manera immediata. Més endavant però, quan el nen ja tingui 2 anys i interaccioni amb el medi s'adonarà que no tota satisfacció és immediata. Fruit d'això sorgirà l' EGO (també anomenat JO), el qual funciona prenent consciència de les limitacions de la realitat.  És a dir, s'estableix una dinàmica interna entre aquests dos caràcters (ID <-> EGO) de caire egoista ja que cada una mira per a ell. El que passa és que l' ID queda frustrat davant les limitacions de la realitat i l' EGO, per la seva banda, creu que l' ID no podrà fer sempre el que ell vol. A partir de l' incorporació de l' EGO (als 3 anys) el nen ja tindrà una entitat social, coneixerà les seves limitacions  i per tant naixerà el SUPEREGO (o SUPERJÒ), el qual té la necessitat d'entendre l' EGO. El SUPEREGO es converteix en la veu de la consciència i és el que ens permetrà distingir entre el que és bo i el que és dolent per a nosaltres.
Per tant, segons Freud, el comportament humà està basat en la dinàmica interna d'aquests tres elements (uns mig conscients EGO i SUPEREGO i d'altres totalment inconscients, en aquest cas l' ID).
Tornant als mecanismes de defensa, que de fet no s'allunyen dels tres elements -van totalment relacionats- cal destacar que la filla de S. Freud, Anna Freud aprofundeix aquest tema obert pel seu pare i el continua tot fent una classificació d'aquests.

Una mica més sobre Anna Freud:

Va néixer a la ciutat de Viena el 3 de desembre de 1895. Va ser la sisena i última filla del matrimoni de Sigmund Freud i Martha Bernays.
Al 1918, Anna Freud havia començat a analitzar amb el seu propi pare, anàlisi que es va mantenir fins a 1922 amb una freqüència de sis sessions setmanals. Freud va centrar aquesta anàlisi en les fantasies i somnis de flagelación com inhibidors de l'esperit.

Al 1920 Anna segueix dedicant-se igual que el seu pare a un intens treball, afermant la seva consagració a la psicoanàlisi. Va rebre de Freud el seu reconeixement quan aquest li va atorgar un dels anells d'or gravat que posseïen els membres del Comitè dels Set Anells, grup que freqüentava ja des dels catorze anys, quan se li permetia assistir en silenci a les reunions dels dimecres.

Finalment, l'any 1980, Anna publica el llibre anomenat El jo i els mecanismes de defensa, basat en el estudis que anteriorment havia dut a terme el seu pare.

"Els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l'EGO per tal de manejar l'ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l'equilibri psíquic"
1. Repressió (o de defensa): Mantenir els impulsos irrefrenables de l'id fora de la consciència. És a dir, permet que no aflorin a aquesta ja que el "jo" no seria capaç de manejar-los i li suposaria una gran despesa d'energia.

2. Negació: Negar-se a creure un esdeveniment -generalment desagradable-  fins a creure que realment no ho passat. Ex: Negar l'abús de l'alcohol, problemes familiars, esdeveniments històrics (holocaust nazi), etc. Cal destacar que igual que el mecanisme de repressió, el que permet la negació és mantenir a l'inconscient el que podria ser desagradable per la part conscient.
3. Projecció: Atribuir als altres el que hi ha dins nostre (desitjos incomplerts, impulsos, etc). El fet de projectar-ho als altres ens dóna tranquil·litat, ja que si no fos així i afloressin aquests impulsos podrien ser realment amenaçadors.
4. Racionalització: Pretén trobar explicacions de tipus racional a experiències i situacions que ens resulten inacceptables.
Ex: Un alumne suspèn i el que fa és atribuir les culpes al professor (l'examen era difícil, ho ha explicat molt malament, etc.).
5. Intel·lectualització: Generar  actituds distants, fredes per a no sentir el que realment ens incomoda.
Ex: Sentir molta admiració per algú i fer veure que aquella persona t'és indiferent.
6. Formació reactiva: Reacció contrària al que l impuls desitja fer. Ex: Hi ha una persona que et cau molt malament i fas veure que li tens una gran estima.
7. Regressió: Mecanisme vinculat a la teoria psicosexual mostrant actituds corresponents a etapes anteriors del desenvolupament sexual on hi havia hagut una fixació.
8. Desplaçament: Canalitzar l' impuls en una direcció diferent. És a dir, si et trobes en una situació la qual no et permet expressar-te tal i com et sents per alguna humiliació o comentari, descarregues la fúria o la ràbia en un altre.
9. Sublimació: Canalització constructiva d'un impuls potencialment perillós, de manera que es converteix en una actuació constructiva per part del subjecte que pot ser beneficiós per ell mateix i per a la resta. Aquesta és sens dubte una estratègia relacionada amb la intel·ligència emocional.
Ex: Un noi està molt enfadat, per desfogar-se va al gimnàs i fa exercici.


PRÀCTICA:
La pràctica que vaig dur a terme amb la Núria Lleal i l'Oriol Larré, consistia en centrar-nos en l'últim mecanisme de defensa, la sublimació, i dels 7 pecats capitals trobar-ne una part constructiva i una altra de destructiva:
IRA: Un treballador s'enfada amb el seu cap perquè aquest l'ha discriminat:
-Constructiva: Anar al gimnàs i donar cops de puny al sac de boxa.
-Destructiva: Apallissar la dona i els fills del cap.
LUXÚRIA: Un noi/a s'ha separat de la seva parella i vol tenir relacions sexuals.
-Constructiva: Buscar-se una parella estable per tal d'enfortir el vincle afectiu a través de l'acte sexual.
-Destructiva: Sortir al carrer i violar a la primera persona del sexe contrari que es troba sense miraments.
GULA: A una noi/a li agrada molt menjar però li preocupa el seu físic, ja que no es vol engreixar.
-Constructiva: Fer-se dietista i aprendre a regular el que menja, coneixent totes les propietats dels aliments.
-Destructiva: Menjar sense para fins al punt d'arribar a una malaltia fisiològica (empatx, vòmits, pujada de colesterol, etc.)
PERESA: Un home/dona té una feina molt estressant i sempre que arriba de treballar s'estira al sofà sense fer res durant hores.
-Constructiva: Mentre està al sofà, llegir un llibre instructiu sobre la feina o sobre coses interessants que no siguin banals.
-Instructiva: Passar-se hores i hores al sofà sense fer res, amb gran passotisme i sense fer res constructiu.
SUPÈRBIA: Un estudiant realitza un treball en grup on es tracta d'aportar idees sobre el tema a tractar.
-Constructiva: Creure que les teves idees són boníssimes i per tant compartir-les amb el grup, ja que poden enriquir molt el treball.
-Destructiva: Creure't el/la millor de grup, menyspreant la resta de companys de manera poc educada i posar-se en contra de les decisions dels altres creient que no valen res.
ENVEJA: Un noi/a es troba un amic i aquest li comunica que ha aconseguit la feina que el noi/a (inicial) tan desitjava tenir.
-Constructiva: Seguir els seus passos, fixant-se en com ha pogut aconseguir la feina, aplicar les tècniques del seu amic amb esforç per tal d'aconseguir també aquesta feina.
-Destructiva: Anar allà on treballa l'amic, buscar el seu cap i malparlar i desprestigiar-lo davant seu.
AVARÍCIA: Un noi/a vol comprar-se una casa per a independitzar-se i per tal d'aconseguir-ho ha d'estalviar diners.
-Constructiva: Aconseguir estudiar i tenir nous aprenentatges per tal d'arribar a una feina millor i més ben pagada per així recaptar diner i comprar-se la casa.
-Destructiva: Començar a robar objectes valuosos per tal de vendre'ls, acumular diners i comprar-se la casa.
Altres:
HUMILIACIÓ: Un noi/a està realitzant un treball en equip. A l'hora d'aportar idees, moltes d'elles són rectificades o refusades per part dels seus companys la qual cosa el/la porta a humiliar-se i sentir-se que les seves propostes no valen res.
Constructiva: Assimila la desestimació i l'utilitza com a crítica autoconstructiva per tal de millorar el treball i créixer i madurar com a persona.
Destructiva: S'enfada molt al sentir-se desprestigiat i es baralla amb el grup, tan verbalment com físicament.
VERGONYA: Un home/dona se li ha demanat que faci una conferència per qüestions de feina però és molt tímid/a i té por escènica (creu que es bloquejarà, que es posarà vermell/a, etc.).
-Constructiva: Busca possibles tècniques per a relaxar-se, com ara controlar la respiració, pensar que està a casa i no hi ha gaire gent que l'escolta, intentant fer d'aquest problema un repte per a resoldre a través de l'optimisme.
-Destructiva: Es nega a realitzar la conferència i com a conseqüència es queda sense feina.
CULPABILITAT: Un noi/a ha ferit un vianant -per pura distracció- mentre anava en cotxe.
-Constructiva: Atendre a la persona atropellada i aprendre a ser més prudent a la carretera.
-Destructiva: Se'n va immediatament a casa i decideix que mai més agafarà el cotxe.


REFLEXIÓ:
Personalment crec que tots hem experimentat alguna vegada algun d'aquests mecanismes que evidentment van totalment lligats al caràcter i a la personalitat dels individus.
Vull destacar però, que pel que fa al meu punt de vista, els mecanismes de defensa no preserven del tot l'equilibri psíquic ja que qualsevol sublimació d'un dels 7 pecats capitals, si degenera, pot portar a desequilibris psicològics que, com he mostrat als exemples poden portar a conseqüències vertaderament negatives.
Per altra banda tampoc s'ha de desestimar que els mecanismes subliminals puguin ser constructius, ja que si els emprem de manera eficaç podrem arribar a assolir un gran aprenentatge tant propi com interpersonal, de manera que si tots dominéssim correctament aquesta tècnica podríem arribar a evitar molts conflictes que actualment es generen i que tenen origen en aquests mecanismes de defensa mal emprats. Aquesta seria la causa de moltes guerres (incloent tots els tipus de violència), que per culpa de deixar-se dominar per la ira s'arriben a vertaders desastres.

El mateix passa amb la resta dels "set pecats capitals" com per exemple la luxúria: per què hi ha tantes violacions? Una possible resposta és que la gent en comptes d'optar per a una opció constructiva es deixa portar per l'impuls. L'enveja i l'avarícia serien altres exemples a destacar: la majoria de gent és avariciosa però en el sentit destructiu de la paraula, creuen que ho saben tot, que tenen el poder i que fins i tot poden arribar a dominar el món,...i l'enveja. L'enveja fa més mal del que aparentment ens sembla i pot també desencadenar fúria i arribar a la vertadera violència.

Així doncs, crec que aquesta pràctica és per a reflexionar i fer-nos pensar no només en nosaltres sinó en tota la humanitat i perquè les coses van com van actualment, a ajudar-nos a ser crítics amb nosaltres mateixos i fer-nos veure si tots som capaços de raonar una mica més i ser més constructius.   


PER A MÉS INFORMACIÓ:
http://www.youtube.com/watch?v=TTrSmCKfIrM
(aquest és un vídeo breu i interessant sobre els mecanismes de defensa).
http://revisewithrachie.com/revision-sheets/abnormality/the-psychodynamic-model-of-abnormality/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Freud
http://es.wikipedia.org/wiki/Mecanismo_de_defensa
http://www.google.es/images?hl=es&biw=1076&bih=490&rlz=1R2ACAW_esES362&q=mecanismos+de+defensa&um=1&ie=UTF-8&source=univ&ei=0dT8TMrUPMal8QPE2uDwCw&sa=X&oi=image_result_group&ct=title&resnum=4&ved=0CDgQsAQwAw

miércoles, 24 de noviembre de 2010

PRÀCTICA 3: DISTORSIONS COGNITIVES

INTRODUCCIÓ:
La psicologia entesa com a psicologia cognitivista sorgeix a mitjan S.XX de la mà d' Albert Ellis (teòric cognitiu-conductual) i A.T.Beck els quals eixamplen la definició de psicologia -fins aleshores entesa com a conductista- afegint-hi la conducta no observable.
L'esquema queda de la següent manera:
1.Esdeveniment activador: E (estímul)-> 2.Pensaments i creences: O (organisme)-> R (resposta)->3. Conseqüències emocionals i conductuals: C (conseqüència) --> positiva (+) o negativa (-)
A través de d'aquestes observacions Albert Ellis va desenvolupar la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC) considerada una psicoteràpia basant-se en una mediació congnitiva[1] per resoldre la pertorbació emocional i arribar a una reestructuració cognitiva de la persona afectada. És per aquest motiu que Ellis va crear el model A-B-C, (que utilitzava en la TERC) un esquema que es resumeix de la següent manera:


Segons Ellis "No són els fets, sinó el que pensem sobre els fets el que ens pertorba".

A: Aconteixements observats pel subjecte
B: "Belief" (creença) o interpretació de la situació observada
C: Conseqüències emocionals de les interpretacions (B)

Exemple de l' A-B-C traslladat a un esdeveniment de la vida quotidiana:
1.Esdeveniment activador: Un noi/a ha suspès un examen
2.Pensaments i creences: Té por de no aprovar la resta d'exàmens
3.Conseqüències emocionals i conductuals: Es passa el dia estudiant, no dorm, no menja, se sent que no serveix per a res.
El que tenen en compte els psicòlegs cognitivistes és que tot estímul passa pel filtre de l'organisme i això produeix respostes diferents en cada persona, és a dir, no tots actuem de la mateixa manera sinó que el nostre pensament condiciona el nostre comportament.
L'objectiu principal d'aquests psicòlegs és analitzar i canviar els pensaments que poden produir conseqüències negatives en la nostra persona, ja que afecten a l'estat d'ànim i de retruc a la nostra conducta. Aquest comportament és el que anomenen distorsió cognitiva.
Dit d'una altra manera, les distorsions cognitives són esquemes equivocats d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives. Cal destacar que aquestes distorsions provoquen una manera d'actuar destructiva que no només afecta a la persona en qüestió, sinó que també a les persones que estan al seu voltant.



La reestructuració cognitiva proposada per Albert Ellis consistia -tal i com diu la mateixa paraula- en tornar a estructurar  els pensaments esbiaixats. Aquesta proposta es tracta d'una estratègia que porti al pacient a modificar la valoració i interpretació del seu pensament és a dir "estimular al pacient perquè alteri els esquemes de pensament desordenats i es vegi a si mateix i al món d'una manera més realista"(NIC. Nursing Interventions Classification-4ed. J.McCloskey y G.M.Bulechek. codi 4700). Per a dur a terme el canvi d'autoafirmacions irracionals del pacient i introduir afirmacions racionals és necessari seguir els següents passos:
-Fer-li veure la manera de pensar distorsionat que té (pensament polaritzat, generalització exagerada, magnificació, etc.)
-Ajudar al pacient a identificar l'emoció dolorosa que té.
-Dur a terme afirmacions que descriguin d'una altra manera la situació "dolorosa" sense que es produeixin distorcions.



UNA MICA D'HISTÒRIA:
Cal destacar que la psicologia no sempre ha estat vista de la mateixa manera al llarg de l' història. Primerament va començar amb l'estructuralisme de Wundt, el qual es preguntava "de què està feta la ment?". Wundt va ser el primer autor que va utilitzar el mètode científic per parlar del comportament humà. Per tant, podem concloure que la definició que aleshores es va donar a la psicologia va ser "la ciència que estudia els estats de consciència".

A finals del S.XIX i principis del S.XX va sorgir W. James preguntant-se: "com funciona la ment?". James va impulsar el corrent anomenat funcionalisme i va ser el fundador del pragmatisme.
Més endavant sorgeix Ivan Pavlov el qual impulsà el condicionament clàssic (E-->R) que seria continuat per Skinner a través dels seus experiments amb la caixa d'Skinner amb un colom al seu interior. Skinner va ser el fundador del condicionament operant (E-->R-->C), model pres per J. Watson per explicar el conductisme i la seva relació amb les fòbies, entre d'altres. A partir d'aquí la psicologia pateix un canvi radical ja que s'ignoren les activitats mentals (caixa negra) i l'objecte d'interès és la conducta de les persones. Podem dir doncs, que Watson -juntament amb Skinner- van definir la psicologia com a "ciència que estudia la conducta observable".
Amb l'aparició d' A. Ellis i A.T. Beck, la definició de psicologia es torna a veure alterada de manera que es tornen a fixar amb els processos mentals. Aquesta psicologia s'anomenarà congnitiva i és la que es porta a terme actualment.


PRÀCTICA:
La pràctica consistia en posar dos exemples de cada distorsió cognitiva. El meu equip estava format per: Oriol Larré, Rubén López i Elías Muratet.
Tipus de distorsions cognitives:
1) Generalització excessiva:  Convertir un fet o experiència negativa en una llei general. Això ens passa quan agafem la part (negativa) pel tot.
Ex:
1. Surto a córrer i caic, això em porta a pensar que sempre que surti a córrer cauré, per tant opto per a no sortir a córrer més.
2. Em roben la cartera a un carrer determinat, sempre que passo per allà tinc por        que em robin. Arribo a l'extrem de comprar-me una arma per a defensar-me.
2) Abstracció selectiva: Consisteix a fixar-se en els detalls negatius d'un succés i no del context general. És a dir, ressaltem les qualitats negatives en comptes de les positives.
Ex:
1. He anat de colònies i m'ho he passat genial, però he passat una nit amb febre. Quan recordo aquella experiència només recordo el malestar d'aquella nit.
2. He fet una exposició oral molt ben feta però m'he oblidat de fer esment del que per a mi era el punt clau, rebo molt bones valoracions però no estic satisfeta amb mi mateixa i crec que em baixaran la nota.
3) Polarització o pensament de tot o res: Ens passa quan percebem les coses blanques o negres, vertaderes o falses, sense trobar un entremig. Aquesta manera de pensar amb pretensions d'obtenir expectatives inabastables origina frustracions contínues.
Ex:
1. Un dia no funciona el despertador i arribo tard a la feina, arribo a la conclusió que no cal que posi el despertador perquè igualment sempre arribo tard.
2. Aporto idees a un treball d'equip però contínuament m'estan rectificant o no els agrada el que els dic. Penso que no aporto res de bo i que val més que calli.
4) Desqualificació d'allò positiu: No valorar o menysprear els esdeveniments positius per raons arbitràries i sobrevalorar el que és negatiu.
Ex:
1. Em toca un premi a la rifa però no estic satisfeta amb el que m'ha tocat, esperava una cosa millor ja que m'hi he gastat bastants diners
2. Aprovo l'examen de conduir amb alguna incidència i crec que l'examinador m'ha aprovat perquè li queia bé i m'ha perdonat tots els errors.
5) Lectura del pensament: Deduccions o conclusions incorrectes pressuposant el que els altres pensen.
Ex:
1. De bon matí em creuo amb un amic meu i em mira amb mala cara (s'ha aixecat malhumorat, té problemes personals) i crec li caic malament per com m'ha mirat.
2. En un examen miro al mòbil un moment per saber quina hora és, just en aquell moment el professor aixeca el cap i em mira. Penso que creu que he estat copiant i no em puc concentrar amb la resta d'examen.

6) Endevinar el futur:  Tenir expectatives negatives, creient que les coses ens sortiran inevitablement malament (predicció errònia del futur).
Ex:
1. He de jugar contra un equip de futbol amb renom, el primer que penso és que perdré i que el meu equip no té possibilitats.
2. He deixat a la meva parella i pressuposo que el seu germà s'enfadarà amb mi i em picarà. Per tant, plantejo possibilitats per defensar-me d' ell.
7) Magnificació i minimització:  Sobreestimar o subestimar fets o persones.
Ex:
1. Tinc un professor molt simpàtic i per tant penso que sempre té la raó i que ningú li pot portar la contrària.
2. Escolto a un polític d'un partit advers al meu, dono per suposat que dirà mentides i coses incoherents.
8) Raonament emocional: Es basa en creure que les coses són com un mateix els sent. Això ens passa quan les nostres accions es regeixen per les emocions i no pel pensament.
1. Em sento a gust tocant la guitarra, per tant pressuposo que toco molt bé aquest instrument.
2. Em sento incòmode fent matemàtiques i arribo a la conclusió que sóc dolenta en aquesta assignatura.
9) Etiquetar erròniament: Prejudici d'una conducta individual portant-la a la generalització.
1. Vaig a veure un partit de l'NBA i veig que els homes "negres" són els més alts, per tant penso que els "negres" són més alts que la resta d'homes.
2.Vaig amb cotxe i el del meu davant s'atura bruscament amb inseguretat, miro el retrovisor i veig que és una dona, llavors penso que totes les dones condueixen malament.
10 ) Autoinculpació: Culpar-se de tot el que passa al voltant, tot i ser-ne el causant directe.
1. Li dic a un amic que surti amb mi de festa i aquest tot i tenir un examen es deixa convèncer i ve amb mi. Al cap d'uns dies em comunica que ha suspès i penso que és culpa meva per haver-me'l emportat de festa.
2. Els meus pares s'enfaden molt amb mi i acaben discutint molt entre ells fins que As'acaben separant, penso que el divorci ha estat per culpa meva.
11) Personalització: Assumir fets que m'han passat o que han passat als altres han estat a causa de determinades que he fet o han fet.
1. He aprovat un examen i la meva àvia insisteix que la causa han estat els seus precs mentre jo el realitzava.
2. Proposo a un amic meu que es presenti com a delegat però ell no n'està segur. Al final surt com a elegit i crec que tot ha estat mèrit meu.
12) Imperatiu categòric: Pensar en el que no vaig fer i hauria d'haver fet i a l'inversa.
1. Suspenc un examen que m'havia estudiat molt, crec que hauria d'haver estudiat encara més. Arribo al punt de no sortir de casa perquè considero que he d'estudiar i que no he de fer altra cosa.
2. Estic nerviosa perquè he discutit amb uns amics, agafo el cotxe i tinc un accident, penso que no hauria d'haver agafat el cotxe i per això arribo a l'extrem de cremar-lo.

CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:
Personalment crec que les distorsions cognitives són un tema interessant a tractar ja que tots en algun moment de la nostra vida n' hem tingut o en tenim. Em sento molt identificada en alguns exemples d'aquests -tot i no ser personals- ja que crec que és en l'adolescència on es produeixen més distorsions sobre la visió de nosaltres mateixos i envers la gent que està al nostre voltant.
Vull destacar que el fet de conèixer alguns tipus de distorsions m'ha fet entendre possibles actuacions de la gent que està al meu voltant i que desconeixia el perquè del seu comportament. És per això que trobo interessant conèixer el tipus de distorsions  per en un futur poder-ho treballar en persones que puguin arribar a desenvolupar patologies a causa dels raonaments irracionals duts a l'extrem. Em crida molt l'atenció com la nostra ment pot arribar a tals distorsions amb tanta facilitat i sense que nosaltres en siguem conscients. Probablement abans de realitzar aquesta pràctica posseïa moltes d'aquestes distorsions però mai m'hauria parat a pensar que fossin catalogades com a distorsions psicològiques. És per això que trobo interessant la reestructuració cognitiva de la qual parla Albert Ellis, ja que és una bona manera de conduir la ment cap a pensaments racionals que s'han esbiaixat per raons que desconec i que seria molt interessant trobar-ne l'origen. Per què sorgeixen aquestes distorsions? De quina o quines experiències provenen? Aquestes són algunes de les preguntes que probablement podríem trobar-ne una resposta a través de la pròpia introspecció.


Per últim, vull destacar l' importància de mantenir un equilibri mental ja que això evitarà caure en alguna d'aquestes maneres errònies de veure la realitat -tot i que probablement n'hi hagi d'inevitables i no tenen perquè ser patològiques- per saber distingir entre el que és o no distorsió cognitiva.

PER A MÉS INFORMACIÓ:
http://www.superarladepresion.com/superarladepre/3depre_distorsiones.php
http://es.wikipedia.org/wiki/Distorsi%C3%B3n_cognitiva
http://www.trastornolimite.com/informacion/psicologia/95-distorsiones-cognitivas.html




[1] La mediació congitiva és un procés que va molt més enllà de la interacció que es produeix entre el psicoterapeuta i el pacient , ja que consisteix en un procés transformador, modificador i construcció per part del psicoterapeuta.


martes, 2 de noviembre de 2010

PRÀCTICA 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA




QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?

Inicialment  cal dir que la dessensibilització sistemàtica sorgeix de la mà de Mary Cover Jones arrel dels corrents de finals del segle XIX i principis del segle XX en els quals es va produir un trencament amb el que fins aleshores s'havia anomenat psicologia.

Aquest canvi de visió prové del corrent psicològic anomenat Conductisme que sorgeix del treball realitzat per J. B Watson el qual proposa la psicologia com una ciència objectivable, observable, palpable, mesurable. Per aquesta raó, Watson deixa de banda els mecanismes mentals, els quals anomenarà "caixa negra" ja que van en contra de la seva manera d'estudiar la psicologia. Així doncs, el centre d'estudi de Watson serà l'observació de la conducta manifesta humana. Observarà vàries conductes dels humans per tal de comparar-les i arribar a conclusions clarament visibles.

Si anem a buscar els antecedents del Conductisme ens adonarem que Watson no va ser el primer, sinó que el precursor d'aquest corrent va ser Ivan Paulov arran del seu experiment amb uns gossos. Paulov havia estudiat el mecanisme digestiu dels gossos cada cop que els donava menjar. Això el va portar a observar que cada vegada que  aproximava menjar als gossos com a resposta salivaven. A partir d'aquí va arribar a la conclusió que els animals eren capaços d'anticipar-se a un possible esdeveniment, en aquest cas el de menjar. Un cop feta aquesta observació va provar d'introduir un estímul extern (el so d'una campana) abans de donar menjar als gossos. Amb això, aquests relacionarien el so amb el menjar, la qual cosa provocaria una resposta condicionada (en aquest cas salivar) a l'estímul abans esmentat. A partir d'aquest experiment sorgeix l' anomenat condicionament clàssic, molt emprat pels conductistes on s'observa una associació entre estímul (E) - resposta (R).

Totes aquests estudis van portar a Watson  a explicar l'origen de les fòbies. És per això que va dur a terme un experiment de condicionament clàssic donant en aquest cas un estímul negatiu en comptes d'un estímul neutre. El que va fer, juntament amb la seva col·laboradora Rosalie Rayner, va ser el conegut experiment del "Petit Albert". Watson presentava un conill blanc a Albert i, quan aquest estava a punt de tocar-lo, li presentava un estímul negatiu (en aquest cas el so estrident d'una làmina metàl·lica) la qual cosa provocava el plor del nen. Aquest experiment es va portar a terme vàries vegades fins que el nen va associar el color blanc amb la por al soroll i com a resultat el sorgiment de la fòbia.

EI (soroll)  ----------> RI (plor)
      |
EC (objecte  blanc) ---> RC (plor)


Després d'haver observat aquest condicionament sorgeix  la idea de Mary Cover Jones que creu que si les fòbies s'aprehenen (ja sigui a través del condicionament clàssic, les influències que rebem a causa de les reaccions dels nostres familiars o gent que ens envolta, etc.) també es poden desaprehendre. Per aquest motiu proposa el mètode de dessensibilització sistemàtica que consisteix principalment a treure una fòbia de manera progressiva. En el cas del "Petit Albert" hauríem de presentar-li el conill (o qualsevol altre objecte blanc) quan el nen estigués relaxat i de manera molt progressiva, per tal que, a mesura que passi el temps, el nen deixi de tenir fòbia als objectes blancs i passi a veure'ls com a objectes normals i indefensos.

En paraules més tècniques podríem definir la dessensibilització sistemàtica com un mètode psicoterapèutic dins el marc de les teràpies cognitivo-conductuals, l'eix fonamental del qual és l'aproximació successiva del subjecte a contextos (de més o menys intensitat) que li poden produir malestar físic i/o psicològic fins que, de mica en mica, el malalt ja no mostra cap mena de símptoma davant l'objecte que anteriorment li provocava ansietat.  

Aquesta és la pràctica que se'ns ha proposat que féssim on ens trobem davant dues situacions problemàtiques.

A) Un nen de set anys veu un accident d'autobús per la televisió quan està amb la seva àvia. Més endavant el pare del nen té un problema de salut i ha d'anar a l'hospital. L'única manera que tenen la seva àvia i ell d'anar-lo a veure és agafant l'autocar però el nen s'hi nega.

B) A una nena li ha picat una abella i a l'hora de sortir al pati amb les seves amigues veu que està ple d'abelles, la seva reacció és arrencar a córrer dins la classe i negar-se a sortir al pati.


PRÀCTICA

Juntament  amb la Núria Lleal i en Cristian Jiménez vam portar a terme una possible dessensibilització sistemàtica del cas A.

Els 10 passos que proposem són els següents (cal donar per suposat que fins als darrers punts el nen està en companyia d'un especialista):

1) Observació de fotos d'una autobús per fer-se una idea de com és el vehicle i establir-hi contacte visual.

2) Observació d'un documental d'autobusos que permeti al nen veure el funcionament del vehicle mentre ell està en estat passiu i de relaxació. A la vegada se li explica de manera agradable perquè serveix l'autobús, mostrant-li tota una sèrie d'avantatges.

3) Compra d'un autobús de joguina perquè el nen pugui  establir-hi, a més de contacte visual, una presa de contacte tàctil i de control sobre aquest per tal que vegi que si el "condueix" de manera adequada l'objecte es manté intacte.

Cal tenir en compte que en aquests tres punts probablement el nen se senti molt més segur que els que vénen a continuació ja que es troba en un ambient conegut com ho és el de casa seva.

4) Observació (ara dins el poble o ciutat) d'un autobús escolar amb gent de la seva edat perquè vegi que no els fa res utilitzar-lo, que fins i tot s'ho passen bé agafant-lo i que a més els permet desplaçar-se en companyia dels seus amics.

5) Observació d'un autobús de línia regular on hi puja i hi baixa gent de totes les edats i sexes amb tota normalitat ja que aquest mitjà els permet mobilitat i tots els avantatges que això comporta.

6) Contacte visual directe amb els mecanismes de l'autobús, és a dir, observar com es desplaça, com frena, com gira, sense cap mena de problema.

7) Adaptació progressiva a l'autobús fent-lo pujar, fen-li fer unes quantes passes, baixar, i així successivament fins a poder seure i aixecar-se del seient amb tranquil·litat.

8) Realitzar un viatge curt en companyia del propi especialista (el qual hagi contractat un conductor disposat a parar si és necessari) per tal que el nen s'adapti a la conducció d'aquest vehicle i prengui contacte directe amb aquest fins que s'hi vagi familiaritzat i perdent la port.

9) Realitzar un viatge de durada més llarga que l'anterior en companyia de la família (la qual cosa li pot donar seguretat) sempre i quan aquesta estigui pendent d'ell i les seves possibles reaccions.

10) Realitzar un viatge qualsevol juntament amb els companys de classe (i si cal que la mestra estigui pendent d'ell) perquè vegi que l'autobús és un mitjà de transport normal i corrent per poder-se desplaçar a qualsevol lloc desitjat.


CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:

La conclusió que extrec de tot això és que moltes pors o fòbies que tenim els humans poden haver esdevingut a causa del condicionament clàssic, per les reaccions dels nostres familiars o gent més propera la qual ens influencia sobretot quan som petits, que és quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les situacions.

Tot això em fa pensar que si els pares o educadors fossin més conscients de com ens poden afectar les seves reaccions (en aquest cas les negatives) es podrien evitar molts tipus de fòbies i pors o, si més no, un cop apreses, fer el possible perquè no evolucionin. Tot i així, moltes de les pors que portem dins són innates i provenen del nostre instint de conservació i supervivència. El que hem de fer doncs, és no alimentar-les ja que podrien donar a la llarga pitjors efectes.  Algunes de les pors innates que tenim són: la por a la foscor, a la gent estranya o desconeguda, a sers imaginaris d'aspecte esgarrifós, a certs animals, etc. Més endavant, quan ja som més grans podem tenir pors metafísiques com ara la por a la mort. També cal tenir en compte que tenim reaccions innates com les de fàstic probablement pel mateix motiu que les pors innates.

La conclusió que extrec d'això és que no podem fer res contra les pors innates però pel que fa a les apreses,com deia Mary Cover Jones, sí que hi podem incidir i ajudar a la persona que ho pateix a intentar superar-ho, i si no és del tot, almenys haurem donat a aquella persona l'empenta i la confiança en sí mateixa per tal de no tornar a recaure en la por inicial. Un cop fet aquest progrés el que ha de fer la persona és anar trobant tècniques (per sí mateixa) com ara utilitzant paraules o frases internes tranquil·litzadores, respiracions adequades, pensaments positius i sobretot deixant-se ajudar pels altres.